La quarta entrega de la sèrie de guies de camp sobre els procel·lariformes de l’Atlàntic Nord abarca a totes les baldrigues que habiten els mars que envolten la penínsla Ibèrica, i que igual que en els títols anteriors, ha despertat un gran interès entre els seabirders del nostre país.
Per conèixer amb més detall aquesta nova entrega, Francesc Kirchner, d’ORYX, ha preparat una petita entrevista a Bob Flood, que molt amablement ha contestat.
Esperem que sigui del vostre interès!
MULTIMEDIA IDENTIFICATION GUIDE TO NORTH ATLANTIC SEABIRDS. SHEARWATERS. JOUANIN'S & WHITE-CHINNED PETRELS és el quart d'una sèrie de llibres sobre identificació d'ocells marins de l'Atlàntic Nord molt especialitzada, sempre acompanyats amb un DVD i ara amb un dispositiu de memòria amb molta informació addicional en il·lustracions, fotografies i vídeos, la qual cosa no és molt habitual quan es parla de llibres d’ocells. Els primers tres títols es van exhaurir en paper i només estan disponibles com a llibres electrònics. Llavors, podem dir que la fórmula ha estat reeixida? El 2013, quan vas preparar el primer títol, quines eren les expectatives sobre les vendes i la distribució d’aquest nou format de guies d'identificació multimèdia?
En realitat, la primera edició del primer títol Storm-petrels & Bulwer's Petrel es va publicar el 2011 (l'edició revisada el 2013). Fas una molt bona pregunta. Sincerament, no teníem ni idea de quina seria la recepció d'un llibre especialitzat centrat en ocells de tempesta. Va ser un salt al buit des d'una perspectiva comercial. No obstant això, la força motivadora va ser la frustració que ens generava que les guies que cobrien la identificació d’ocells de tempesta no descrivissin les criatures que estàvem observant al mar des de les nostres sortides de Scilly Pelagics. Per exemple, els guies descrivien la forma de l'ala de l’ocell de tempesta de Wilson com en forma de paleta. Bé, això està bé quan estan picant amb els peus a l’aigua, però és enganyós per als ocells en vol que tenen una vora posterior recta! L'estructura dels ocells de tempesta depèn del que estiguin fent: desplaçar-se, buscar menjar, recol·lectar preses. Volíem compartir el nostre coneixement sobre aquest i molts altres aspectes de la identificació que eren incorrectes o faltaven en la literatura d'identificació. També volíem il·lustrar les nostres observacions usant imatges en moviment perquè el comportament de vol de l’ocell de tempesta és molt important per a la seva identificació. Crec que l'èxit de la guia va ser que obrim un enfocament completament nou per a la identificació dels ocells de tempesta que va ser molt ben acollit per coincidir amb les pròpies experiències dels observadors d'ocells. És agradable veure que les noves guies d'identificació d'ocells marins han seguit el seu exemple i, per exemple, descriuen l'estructura en termes de comportament.
La guia que es publicarà en unes poques setmanes, cobrirà gairebé el doble d'espècies i s'ocuparà de les baldrigues, probablement el grup d’espècies que la majoria dels observadors marins veuen amb major freqüència i en major quantitat. Per què heu retardat fins al quart volum aquest grup d'ocells marins de l'Atlàntic?
Una altra pregunta interessant Francesc. Per ser-te sincer, no hi havia una raó lògica per a l'ordre de les guies després dels ocells de tempesta. Les guies més aviat van seguir els meus interessos en cada moment. Igual que a tots els observadors d'ocells marins, m'encanten els Pterodromas i estava fascinat pel complex feae, un grup d'ocells marins molt estranys que són bastant difícils d'identificar. El desafiament de conèixer aquests i altres dels esquius Pterodromas de l'Atlàntic Nord al mar era irresistible. Després d'això, em vaig interessar profundament per la identificació i el datat dels albatros, que implica una seqüència molt complexa de plomatges relacionats amb l'edat, també vaig voler donar sentit a tots els plomatges estranys i meravellosos dels fulmars boreals, i per últim també em van agradar bastant els ‘bellament lletjos’ petrells gegants. Així que, Albatrosses & Fulmarine Petrels es va convertir en el tercer títol. Això va deixar pendent només a les baldrigues, d'aquí el quart títol Shearwaters, Jouanin's & White-chinned Petrels.
Hi ha un registre dedicat a la «Baldriga Menorquina», que és un ocell que crec que és d'especial interès per als lectors espanyols. Pots escriure'ns algunes paraules sobre el que t'ha fet considerar tractar-la com a espècie en si mateixa?
La «Baldriga Menorquina» es tracta per separat, després de la baldriga mediterrània i abans de la baldriga balear en la guia, no com una espècie sinó com una població híbrida. La «Baldriga Menorquina» mereixia el seu tractament propi des d'una perspectiva d'identificació, especialment perquè moltes d'elles s'assemblen a la baldriga mediterrània. Llavors, què són aquests ocells similars a yelkouan que es veuen ocasionalment a l'Atlàntic: mediterrànies o 'menorquines' o ambdues? Aquesta és una gran pregunta per a qualsevol que navegui en el nord-est de l'Atlàntic. A més, el cas d'una població híbrida és un fet fascinant en termes de l'evolució de les espècies.
Què penses sobre la importància de les Illes Balears per a la conservació dels ocells marins?
La baldriga balear està en perill crític. Els models de població mostren la probable extinció en aproximadament 60 anys tret que les autoritats franceses i espanyoles prenguin mesures ara. La conservació en les zones de cria és una part essencial. El futur de l'espècie depèn molt de l'actitud del govern espanyol cap a la conservació en les àrees de reproducció i al mar. Quina tragèdia si perdéssim aquesta joia. Imagina haver d'explicar la pèrdua de l'espècie als teus nets. Sé que Espanya té alguns conservacionistes d'ocells marins extremadament bons i esforçats, alguns dels millors del món, diria, si fossin adequadament finançats i recolzats.
I el mateix per a Canàries?
La baldriga petita macaronèsica (P. baroli) també té problemes i les Illes Canàries mantenen poblacions importants. Grans treballs de conservació amb aquesta baldriga estan sent realitzats per persones com Marcel Gil-Velasco i els seus col·legues. Necessiten finançament i suport. La meva experiència personal amb la baldriga petita al mar és bastant escassa perquè ara estan absents de les rutes de ferri a les Illes Canàries, on temps enrera es podia confiar a veure-les. Per exemple, a la fi de la dècada de 1980, vaig prendre el ferri des de Tenerife a la Gomera dues vegades al dia en dies alterns durant 10 dies. Vaig veure una mitjana de 7 baldrigues petites per dia. Ara no se’n veu cap des d'aquest ferri.
Estic segur que per a preparar el llibre has tingut molts col·laboradors en diferents països i llocs. Qui han estat en contacte amb tu des d'Espanya per a proporcionar dades o compartir la seva experiència i coneixement per al nou llibre?
La guia de les baldrigues només ha estat possible gràcies a la col·laboració d'alguns observadors d'ocells, conservacionistes i investigadors espanyols molt talentosos. Totes les següents persones van ser de gran ajuda i moltes d'elles ara són bons amics. Vaig passar tant de temps a Espanya que sento que ara sóc en part espanyol! Sense cap ordre en particular: Ricard Gutiérrez va contribuir a comprendre l'estat de la baldriga cendrosa atlàntica en el Mediterrani occidental i els patrons alars de les baldrigues cendroses atlàntica i mediterrània, va organitzar nombrosos viatges amb vaixell des de Catalunya i una visita al museu de Barcelona. Javier Quesada, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (BMCN), va fer que la nostra visita fos un gran èxit. Marcel Gil-Velasco va contribuir a comprendre la identificació de les baldrigues balear i mediterrània, la variació de la baldriga cendrosa mediterrània i molts aspectes de la baldriga petita. Jacob González-Solís, de la Universitat de Barcelona, va contribuir a comprendre la baldriga petita de Cap Verd i molts aspectes dels procel·lariformes que es reprodueixen a les illes de Macaronèsia, en relació amb la seva reproducció i distribució en el mar, entre molts altres assumptes. Dani López-Velasco va oferir tot tipus de consells i informació i va provar alguns dels nostres criteris d'identificació en el camp, com la identificació de la baldriga petita de Cap Verd, proporcionant alguns comentaris precisos i vitals. Juan Sagardía va liderar quatre sortides de Lanzarote Pelagics en les quals vaig participar, on vaig obtenir un valuós aprenentatge addicional sobre baldrigues. Hi ha altres espanyols que van participar en esdeveniments a Espanya que aprecio molt i són amics. Vosaltres sabeu qui sou!
Amb el nou llibre sobre les baldrigues has cobert tots els procel·lariformes de l'Atlàntic Nord, significa això que la sèrie ja està acabada, o podries ampliar-la amb altres ordres d'ocells marins?
Soc un addicte als procel·lariformes. Les publicacions futures seran sobre procel·lariformes. M'he unit a John Gale una vegada més per a la nostra pròxima guia. Estigueu atents.
I finalment, hi ha alguna esperança que els títols anteriors de la sèrie siguin reimpresos o fins i tot reeditats com a segones edicions amb actualitzacions i nova informació?
Una vegada que es publiqui Shearwaters i atenguem totes les comandes, faré una enquesta a les xarxes socials per a veure si hi ha suficient interès per a una reimpressió dels volums anteriors de la sèrie North Atlantic Seabirds.
Fotografia de la seva participació en el Delta Birding Festival del 2014
